Els
països
Uruguai
Uruguai

Cobertura sanitària Cobertura sanitària

Característiques generals 

El sistema sanitari públic a l’Uruguai s’anomena Sistema Nacional Integrado de Salud (SNIS) i el dirigeix el Ministerio de Salud Pública ( enllaç al seu web). El seu principal objectiu és oferir a tots els uruguaians, nacionals i residents, cobertura sanitària mitjançant el Seguro Nacional de Salud (SNS).

L’afiliació al SNIS es du a terme per mitjà de l’Administración de Servicios de Salud del Estado (ASSE; des d’aquest  enllaç accediràs al seu web). A l’hora d’afiliar-se, l’interessat escull una qualsevol de les diferents Instituciones de Asistencia Médica Colectiva (IAMC), també anomenades mutualidades (trobaràs una llista d’aquestes entitats clicant  aquí), existents al país, que serà la que efectivament presti els serveis de salut a l’afiliat.

El SNIS inclou entre els seus beneficiaris:

  • Tots els treballadors per compte d’altri, tant del sector públic com del privat.
  • Els seus fills menors de 18 anys (o més grans si pateixen una discapacitat), incloent-ne els del seu cònjuge o parella de fet.
  • Els seus fills més grans de 18 anys i menors de 21 anys, si opten expressament per aquesta situació.
  • Els jubilats que percebin uns ingressos inferiors a una determinada quantitat establerta regularment pel govern.

També són beneficiaris del SNIS els treballadors del sector informal (irregular) de l’economia, els desocupats i els uruguaians que es trobin fora del mercat de treball i les seves famílies.

El Fondo Nacional de Salud (FONASA), administrat pel Banco de Previsión Social (BPS), és el responsable de finançar el conjunt del SNS. Aquest finançament s’efectua mitjançant les cotitzacions obligatòries dels treballadors i els seus ocupadors, els jubilats i els fons estatals provinents dels impostos generals. Així, per exemple:

  • Els treballadors per compte d’altri cotitzen segons siguin les seves condicions familiars:
    • Un 6 % si el salari mensual del treballador supera un llindar mínim i tenen fills menors de 18 anys o més grans però amb alguna discapacitat.
    • Un 4,5 % si el salari mensual del treballador supera un llindar mínim i no tenen fills.
    • Un 3 % si el salari mensual del treballador no supera un llindar mínim, independentment que tingui fills o no
  • Pel que fa a les cotitzacions patronals, aquestes són del 5 % actualment.
  • Els treballadors per compte propi paguen una quota fixa.
  • Finalment, els treballadors del sector informal, els desocupats i les persones que es trobin fora del mercat de treball i les seves famílies no paguen cap quota, però gaudeixen dels serveis de l’ASSE.

De qualsevol manera, sigui quina sigui l’entitat prestadora d’assistència sanitària de què es tracti, totes estan obligades a oferir, com a mínim, el que s’anomena el Programa Integral de Atención a la Salud (PIAS), que inclou un conjunt fix de serveis, que són els següents:

  • Assistència ambulatòria i assistència hospitalària general.
  • Assistència ambulatòria i assistència hospitalària especialitzada.
  • Cirurgia general.
  • Ginecologia, tocologia i pediatria.
  • Urgències ambulatòries i hospitalàries.
  • Urgències domiciliàries generals i pediàtriques.

 

Treballadors del sector públic

Pel que fa a aquests, el prestador de serveis és l’ASSE (accediràs al seu web clicant  aquí), que en general només presta servei a les persones de pocs recursos econòmics que no gaudeixen d’altre tipus de cobertura, ja que els treballadors, quan s’afilien, escullen una IAMC per rebre l’assistència sanitària (i si no s’opta per cap en concret, l’escull la mateixa ASSE).

Per donar cobertura als seus afiliats, l’ASSE pot contractar assistència amb alguna de les IAMC o fins i tot amb alguna companyia privada en cas d’emergència o si es donen un seguit de circumstàncies específiques. Actualment, l’ASSE assegura poc més d’una tercera part de la població uruguaiana.

Uns pocs grups específics de treballadors, com ara els militars i els policies, compten amb el seu propi sistema sanitari, anomenats respectivament Sanidad de las Fuerzas Armadas (dependent del Ministerio de Defensa) i Sanidad Policial (dependent del Ministerio del Interior).

Dintre de l’ASSE, cal destacar l’existència del Banco de Seguros del Estado (BSE), que proporciona assistència a totes les persones que tenen accidents laborals, i el Fondo Nacional de Recursos (FNR), que assegura la cobertura de les intervencions mèdiques complexes (i normalment costoses) i que es finança amb contribucions de tots els afiliats al SNIS, ja sigui a través de l’ASSE o d’una IAMC.

 

Treballadors del sector privat

Pel que fa a aquests, trobem com a prestadors de serveis:

1. Les Instituciones de Asistencia Médica Colectiva (IAMC), també conegudes en general com a mutualidades (se’n pot consultar una llista  aquí). Són associacions privades sense ànim de lucre que asseguren actualment a més de la meitat dels uruguaians. Poden ser de tres tipus diferents:

  • Associacions basades en els principis del mutualisme.
  • Cooperatives de professionals.
  • Serveis d’assistència creats per empreses privades o d’economia mixta per prestar atenció mèdica al personal de les dites empreses i els seus familiars.

En qualsevol cas, estan obligades per llei a proporcionar un servei integral (amb algunes limitacions com ara els tractaments d’alta tecnologia i l’atenció odontològica), no poder tenir ànim de lucre y actuen alhora com a entitats asseguradores i prestadores de serveis (tot i que es diferencien en certs aspectes de les companyies d’assegurances pròpiament dites).

Tot i així, hi ha la possibilitat que les IAMC ofereixin cobertura parcial a determinats grups de persones (per exemple, els nens) que, a canvi d’una quota més baixa, reben només les prestacions que més s’avenen amb les seves circumstàncies personals. En qualsevol cas, el nombre d’afiliats amb cobertura parcial mai no pot superar el 10 % del total d’aquests.

Les IAMC s’agrupen en associacions com ara la Federación Médica del Interior ( FEMI) i la Unión de la Mutualidad del Uruguay ( UMU). Si ho desitgen, els mutualistes poden canviar d’IAMC cada tres anys.

Els seus afiliats poden ser voluntaris o obligatoris. Els primers acostumen a ser jubilats, treballadors informals i treballadors del sector públic, que compten amb més ingressos. Els segons són treballadors del sector privat que estan obligats a escollir entre una de les IAMC existents per a la seva assegurança sanitària.

El cost d’afiliació el paga totalment el BPS amb l’import de les cotitzacions pagades per l’interessat i el seu ocupador. Si aquest no és un treballador en actiu (ja sigui per compte d’altri o per compte propi), el cost el paga el propi beneficiari.

2. Les companyies asseguradores privades, empreses privades amb ànim de lucre que ofereixen atenció a canvi del pagament d’una prima que varia segons el grau de cobertura que vulguin els beneficiaris. Asseguren poc més d’un 2 % de la població uruguaiana.

Es permet que el BPS pagui una part del cost d’una assegurança privada amb l’import de les cotitzacions pagades per l’interessat i el seu ocupador, però la major part dels uruguaians que contracten una pòlissa d’aquest tipus ho fan més aviat com a complement de la mutualitat de què ja disposen.

informació